Si no fos perquè, no molt seguidor d’aquestes coses, puc incórrer en errors ben grossos, m’estendria aquí explicant que al Festival, a la competició oficial, es va donar l’enfrontament entre un campió de la Champions –Wang Bing, amb el seu “Three sisters”- i els equips d’una lliga local. I no perquè el nivell mig d’aquesta lliga fos baix. “Three sisters”, és evident, juga a un altre nivell. Potser per això va rebre també el premi del Jurat Internacional i el d’altres dos jurats, a part del nostre...
Les seves quasi tres hores de pel·lícula suposen el seguiment exhaustiu de les feines/jocs de tres nenes -10, 6 i 4 anys d’edat- en una comunitat de les muntanyes de l’interior de la Xina. Si José Luis Guerin va necessitar viure dos anys in situ per poder captar tot el que després va presentar a “En Construcción”, Wang Bing, segons va explicar a Fribourg, va estar rodant únicament en dues ocasiones (4 i 6 dies), i el seu equip uns deu dies addicionals per constituir amb el seu material els últims vint minuts de film..
Problemes lingüístics van fer que no hi pogués haver amb Wang Bing, present al Festival, la comunicació per poder aclarir totes les coses que el seu film mereixeria. Vaig compartir a l’hotel l’esmorzar de l’últim dia amb ell, i vaig esgotar tota la meva capacitat gestual per aconseguir una comunicació no gaire més enllà de uns quants somriures... (Bé: Vaig entendre que es dirigia a Pekin per escriure el guió del seu pròxim film, però ves a saber si era això...) Hi ha a qui no agrada un documental com aquest que, aparentment, presenta totes les coses donant la impressió d’abandonar tota posada en escena, però no ens hem de deixar portar per les aparences. Com molt bé va dir Braden King, en donar a Wang Bing el “Regard d’or” per la seva pel·lícula, la senzillesa és, en cinema, el més difícil d’assolir... Al col·loqui després del film –allí sí amb traductora de mandarí- Wang Bing va contestar amb aparent innocència a preguntes sobre com havia deixat la seva impremta autoral en un film en el que sembla que tot és simple mostrar la condició de vida d’unes persones. Les nenes pugen muntanya amunt per anar a buscar uns animals, per exemple, i se sent a la banda sonora la forta respiració del càmera, que no pot mantenir el seu alè. És una pressa de so circumstancial, però també és veritat que accentua la presència d’un realitzador darrera la càmera. Doncs bé: ell només diu que hi havia una única pista de so i que no disposaven de mitjans tècnics per eliminar la respiració. Però, com em van fer fixar, hi ha encara més evidències deixades al film de la presència del propi director, inclús més subtils que aquesta: En un pla de l’interior de la senzilla casa on viuen (sense finestres ni xemeneia), la taula parada, es veu un plat que no pot ser més que pel mateix realitzador, a qui se li han obert totes les portes per seguir en continuïtat la vida d’aquestes persones.
La nena de dotze anys, incansable, movent-se d’un lloc a l’altre, treballant i fent treballar les seves germanes petites, malgrat el refredat que arrossega durant tot el metratge, simplement enamora. Si hi hagués un premi per a la gent que apareix a films documentals d’aquest caire, hauria d’anar in eternum cap a aquest poblet de l’interior de la Xina...
Decidit el Don Quixot, tampoc hi va haver discussió per acordar donar una menció d’honor a “Watchtower” (Pelin Esmer, Turquia, 2012), que narra una història explicada, ja des del seu mateix títol, en termes cinematogràfics. Pelin Esmer forma part d’una jove generació de cineastes turcs que, pel que vam veure i pel que ens va explicar, haurien de tenir obertes les portes a la distribució de les seves pel·lícules per tot el mon. Perquè les seves pel·lícules es vegin, a un país on, tot i ser el cinema turc el més vist, l’exhibició està copada per les grans multinacionals, que només deixen circular un número limitat de films, ells s’han fet amb la gestió d’uns quants vells cinemes històrics, salvant-los de l’enderrocament, i presenten –mentre no troben distribució- les seves pròpies realitzacions. Ella escoltava meravellada quan li deia que, a Catalunya, algun cineclub havia fet el mateix, i constituïa ara l’única possibilitat de veure cinema a moltes ciutats del país. “Què be que aniria que algú s’encarregués de fer això a Turquia!” –deia-.
La seva pel·lícula a concurs parla de dues persones arraconades per dramàtiques circumstàncies, vivint en el més absolut aïllament. Nathalie, sempre atenta, em va fer notar que tots dos es comuniquen –molt poc- amb els altres per mediació d’un aparell: Ell, guarda-bosc, habitant a la torre d’observació que dóna títol a la pel·lícula, es comunica per ràdio. I veu la realitat des de l’extraordinària casa-torre, a dalt de tot de les muntanyes, a traves dels seus prismàtics. Per la seva part, ella, hostessa d’una línia d’autocars que recorre aquelles muntanyes, parla al seu micròfon, i la seva veu arriba pels altaveus als seus passatgers. Si la Federació Internacional de Cineclubs arriba a donar distribució –com més o menys confusament es diu en el text de descripció del premi- als diferents Premis Quijote, podria allargar la gestió a totes aquelles mencions d’honor que no troben distribució comercial. Aquest film s’ho mereix...
Al marge d’aquests dos films, a mi personalment em semblen especialment destacats també alguns altres films a concurs, entre els que senyalaria:
“It’s a dream” (Mahmed Ghaffari, Iran 2012), que de no ser per un recurs argumental –al meu parer- poc versemblant, podria afegir-se a la ja llarga llista de films iranians que expliquen extraordinàriament bé la cruïlla en què es troba actualment la ciutat de Teheran i, amb ella, tota la societat iraniana, i, potser, occidental.
“Penance” (Kiyoshi Kurosawa, Japó, 2012) la van passar en una sessió maratoniana i, malgrat això, va ser apassionant, demostrant lo addictives que poden ser les sèries de TV, perquè “Penance” està format en realitat, pels quatre capítols, amb un pròleg i un epíleg, que va fer per la televisió, amb tots els mitjans del món, un cineasta, K. Kurosawa, que es té habitualment com exemple de director independent. Arranca de forma magistral, com el primer capítol de “Twin peaks”, amb un fet cruent que marcarà per vida la mare de la víctima i les seves quatre amigues. Amb dos capítols remarcables, jugant amb l’espectador de forma molt intel·ligent, el film té per a nosaltres, a més, l’atractiu de fer un retrat molt suggerent de la vida al Japó rural actual i de les seves subtils diferències socials, al temps que demostra que Kurosawa ha digerit molt bé –i sap demostrar-ho- l’herència dels grans del cinema negre i fantàstic, començant pel Lang de “M, el vampir de Dusseldorf”. El jurat de la FIPRESCI, desmarcant-se sorprenentment de tots els altres, li va atorgar el seu premi.
Va ser difícil compaginar les obligacions com a jurat amb veure films d’altres seccions del Festival, que va arribar a oferir-ne més de cent... Sí que vaig poder veure aquestes joies:
“Yeguas y cotorras” (Natalia Garagiola, Argentina, 2012) és un curtmetratge de la primera sessió del concurs que sobre ells es va fer. En ell, tres amigues es reuneixen a una casa/palau de camp abans de la boda d’una d’elles. Es produeixen riures a la trobada, però també violència i la sensació que fora d’aquest mon aïllat existeix una gran tensió que es transmet a l’espectador. Un queda admirat de l’alt nivell de la nova cineasta argentina.
En el cicle de films dels membres del jurat vaig tenir l’oportunitat de veure de nou (va ser el premi Don Quixot de l’any anterior) la que ratifico que és, per a mi, una de les millors pel·lícules dels últims temps, “Histórias que só existem quando lembradas”, Júlia Murat, Brasil 2011). No només no em va decebre, sinó que vaig descobrir en ella moltes coses que se m’havien passat per alt a la primera visió. “Histórias...” conta un fet –l’arribada accidental d’una jove fotògrafa a un aïllat poblament d’una regió del Brasil, on fa molts anys que no passa res, i ni tan sols es mor ningú-, a base de marcar les subtils petites diferències introduïdes per aquest fet a la monòtona vida de la comunitat. És un autèntic “tour de force” en relació a planificació. Explico un d’aquests descobriments de la segona visió, perquè es pugui arribar a entendre fins a quin punt ens trobem davant un film extremadament planificat en tots els seus detalls: Júlia Murat, la seva realitzadora, dóna la impressió de lloc estancat mitjançant la repetició. Mostra les activitats d’uns quants habitants del poble els dos dies abans de l’arribada de la forastera. Són visions repetides, però el punt de visió de la càmera canvia una mica. Així, el primer dia apreciem que hi ha un ateu al grup, perquè el veiem menjant al fons, mentre tots els altres beneeixen el dinar. Doncs bé: El segon dia tornem a veure el mateix ritual del dinar, però, com la càmera s’ha desplaçat una mica, aquella persona queda oculta, fora de camp. Però se senten els sorolls dels seus coberts quan veiem a la resta resant! La proximitat que facilita el Festival m’ha permès fer una llarga entrevista a Júlia Murat, i puc assegurar que la planificació era molt més forta al que podem arribar a veure com espectadors. “Histórias...” suposa una bella al·legoria sobre la fotografia –i, per tant, sobre el cinema- que està demanant a crits la seva estrena a casa nostra...
Tinc referències què en el cicle sobre Uzbekistan es van passar films de gran interès, com el de la també membre del jurat Kamara Kamalova (“Road under the skies”, 2005). Si ho escric aquí malgrat no haver pogut veure-la, és perquè la referència em ve donada per una persona que, vist el seu film i després de les converses tingudes amb ell, em mereix tota la confiança. Es tracta de Braden King, el president del jurat internacional, de qui es va passar “Here” (Estats Units, 2011), una road movie pel territori d’Armenia, on els conflictes i pors personals de la parella protagonista fan eco amb el territori que recorren, encara en tensió per una guerra mal finalitzada. Ell és un enginyer cartògraf que té per objectiu col·locar en un mapa, a les seves coordenades, unes fotos de satèl·lit, i això, aquesta col·locació en el mapa de fotos és el que acaba sent veritablement el film, en el que, de tant en tant, Peter Coyote, amb la seva profunda veu, sobre unes imatges ad-hoc encara que una mica difuses, parla d’exploradors, astronautes i mapes... Una bella pel·lícula, sortida de Sundance, en la que veiem en un moment que tot en ella es trenca: les fotos, els mapes, l’ordenador, el cotxe, la família, el país,...
Una última referencia d’un programa vist... parcialment: Tres dels capítols de la mastodòntica (900 minuts) “The Story of Film: An Odissey” (Mark Cousins, Gran Bretanya 2011). Una història del cinema mundial, amb gravacions actuals francament plenes d’imatges horroroses, però amb entrevistes interesants i un tresor inapreciable en forma de seqüencies de totes les èpoques.
En fi: Això és el que més em va arribar del que vaig poder veure. Ho he dit al principi del text. Em porto un gran record d’un festival que va començar amb unes pel·lícules que no em van agradar massa... per anar pujant. Però no només de pel·lícules, a més, viu el festivaler. Com a membres del jurat, els de la FICC vam ser tractats molt i molt bé. Jeanne i Lilo, així com tota l’organització administrativa, ens anaven guiant i resolien qualsevol dificultat. I deixo escrit aquí, per donar encara més enveja, una sèrie d’activitats a les que ens van convidar: La Fête Nantoise (els responsables del Festival des Trois Continents de Nantes aporten cada any per l’ocasió barra lliure d’ostres i vi blanc); magnífic dinar ofert als jurats; nevada (inusual) a finals de Març; festa a la boite “L’espiral”, al barri medieval de Fribourg (una ciutat molt especial, en la que, cada cent metros que es baixa pel seu carrer principal suposa retrocedir cent anys. Conserva antics timbres i imatges, vells reclams en ferro, un pont de fusta, un funicular de més de cent anys, etc); visita turística a la ciutat; cocktail a l’Espace Tinguely; excursió a Gruyeres i dinar amb fondue d’acomiadament a dalt del pic de Moléson, a més de 2000m d’alçada.
Sé que serà difícil repetir. Però el que és per mi, jo m’apuntava gustosament com a jurat permanent del Festival...
J. M. Garcia Ferrer
Les seves quasi tres hores de pel·lícula suposen el seguiment exhaustiu de les feines/jocs de tres nenes -10, 6 i 4 anys d’edat- en una comunitat de les muntanyes de l’interior de la Xina. Si José Luis Guerin va necessitar viure dos anys in situ per poder captar tot el que després va presentar a “En Construcción”, Wang Bing, segons va explicar a Fribourg, va estar rodant únicament en dues ocasiones (4 i 6 dies), i el seu equip uns deu dies addicionals per constituir amb el seu material els últims vint minuts de film..
Problemes lingüístics van fer que no hi pogués haver amb Wang Bing, present al Festival, la comunicació per poder aclarir totes les coses que el seu film mereixeria. Vaig compartir a l’hotel l’esmorzar de l’últim dia amb ell, i vaig esgotar tota la meva capacitat gestual per aconseguir una comunicació no gaire més enllà de uns quants somriures... (Bé: Vaig entendre que es dirigia a Pekin per escriure el guió del seu pròxim film, però ves a saber si era això...) Hi ha a qui no agrada un documental com aquest que, aparentment, presenta totes les coses donant la impressió d’abandonar tota posada en escena, però no ens hem de deixar portar per les aparences. Com molt bé va dir Braden King, en donar a Wang Bing el “Regard d’or” per la seva pel·lícula, la senzillesa és, en cinema, el més difícil d’assolir... Al col·loqui després del film –allí sí amb traductora de mandarí- Wang Bing va contestar amb aparent innocència a preguntes sobre com havia deixat la seva impremta autoral en un film en el que sembla que tot és simple mostrar la condició de vida d’unes persones. Les nenes pugen muntanya amunt per anar a buscar uns animals, per exemple, i se sent a la banda sonora la forta respiració del càmera, que no pot mantenir el seu alè. És una pressa de so circumstancial, però també és veritat que accentua la presència d’un realitzador darrera la càmera. Doncs bé: ell només diu que hi havia una única pista de so i que no disposaven de mitjans tècnics per eliminar la respiració. Però, com em van fer fixar, hi ha encara més evidències deixades al film de la presència del propi director, inclús més subtils que aquesta: En un pla de l’interior de la senzilla casa on viuen (sense finestres ni xemeneia), la taula parada, es veu un plat que no pot ser més que pel mateix realitzador, a qui se li han obert totes les portes per seguir en continuïtat la vida d’aquestes persones.
La nena de dotze anys, incansable, movent-se d’un lloc a l’altre, treballant i fent treballar les seves germanes petites, malgrat el refredat que arrossega durant tot el metratge, simplement enamora. Si hi hagués un premi per a la gent que apareix a films documentals d’aquest caire, hauria d’anar in eternum cap a aquest poblet de l’interior de la Xina...Decidit el Don Quixot, tampoc hi va haver discussió per acordar donar una menció d’honor a “Watchtower” (Pelin Esmer, Turquia, 2012), que narra una història explicada, ja des del seu mateix títol, en termes cinematogràfics. Pelin Esmer forma part d’una jove generació de cineastes turcs que, pel que vam veure i pel que ens va explicar, haurien de tenir obertes les portes a la distribució de les seves pel·lícules per tot el mon. Perquè les seves pel·lícules es vegin, a un país on, tot i ser el cinema turc el més vist, l’exhibició està copada per les grans multinacionals, que només deixen circular un número limitat de films, ells s’han fet amb la gestió d’uns quants vells cinemes històrics, salvant-los de l’enderrocament, i presenten –mentre no troben distribució- les seves pròpies realitzacions. Ella escoltava meravellada quan li deia que, a Catalunya, algun cineclub havia fet el mateix, i constituïa ara l’única possibilitat de veure cinema a moltes ciutats del país. “Què be que aniria que algú s’encarregués de fer això a Turquia!” –deia-.
La seva pel·lícula a concurs parla de dues persones arraconades per dramàtiques circumstàncies, vivint en el més absolut aïllament. Nathalie, sempre atenta, em va fer notar que tots dos es comuniquen –molt poc- amb els altres per mediació d’un aparell: Ell, guarda-bosc, habitant a la torre d’observació que dóna títol a la pel·lícula, es comunica per ràdio. I veu la realitat des de l’extraordinària casa-torre, a dalt de tot de les muntanyes, a traves dels seus prismàtics. Per la seva part, ella, hostessa d’una línia d’autocars que recorre aquelles muntanyes, parla al seu micròfon, i la seva veu arriba pels altaveus als seus passatgers. Si la Federació Internacional de Cineclubs arriba a donar distribució –com més o menys confusament es diu en el text de descripció del premi- als diferents Premis Quijote, podria allargar la gestió a totes aquelles mencions d’honor que no troben distribució comercial. Aquest film s’ho mereix...
Al marge d’aquests dos films, a mi personalment em semblen especialment destacats també alguns altres films a concurs, entre els que senyalaria:
“It’s a dream” (Mahmed Ghaffari, Iran 2012), que de no ser per un recurs argumental –al meu parer- poc versemblant, podria afegir-se a la ja llarga llista de films iranians que expliquen extraordinàriament bé la cruïlla en què es troba actualment la ciutat de Teheran i, amb ella, tota la societat iraniana, i, potser, occidental.
“Penance” (Kiyoshi Kurosawa, Japó, 2012) la van passar en una sessió maratoniana i, malgrat això, va ser apassionant, demostrant lo addictives que poden ser les sèries de TV, perquè “Penance” està format en realitat, pels quatre capítols, amb un pròleg i un epíleg, que va fer per la televisió, amb tots els mitjans del món, un cineasta, K. Kurosawa, que es té habitualment com exemple de director independent. Arranca de forma magistral, com el primer capítol de “Twin peaks”, amb un fet cruent que marcarà per vida la mare de la víctima i les seves quatre amigues. Amb dos capítols remarcables, jugant amb l’espectador de forma molt intel·ligent, el film té per a nosaltres, a més, l’atractiu de fer un retrat molt suggerent de la vida al Japó rural actual i de les seves subtils diferències socials, al temps que demostra que Kurosawa ha digerit molt bé –i sap demostrar-ho- l’herència dels grans del cinema negre i fantàstic, començant pel Lang de “M, el vampir de Dusseldorf”. El jurat de la FIPRESCI, desmarcant-se sorprenentment de tots els altres, li va atorgar el seu premi.
Va ser difícil compaginar les obligacions com a jurat amb veure films d’altres seccions del Festival, que va arribar a oferir-ne més de cent... Sí que vaig poder veure aquestes joies:
“Yeguas y cotorras” (Natalia Garagiola, Argentina, 2012) és un curtmetratge de la primera sessió del concurs que sobre ells es va fer. En ell, tres amigues es reuneixen a una casa/palau de camp abans de la boda d’una d’elles. Es produeixen riures a la trobada, però també violència i la sensació que fora d’aquest mon aïllat existeix una gran tensió que es transmet a l’espectador. Un queda admirat de l’alt nivell de la nova cineasta argentina.
En el cicle de films dels membres del jurat vaig tenir l’oportunitat de veure de nou (va ser el premi Don Quixot de l’any anterior) la que ratifico que és, per a mi, una de les millors pel·lícules dels últims temps, “Histórias que só existem quando lembradas”, Júlia Murat, Brasil 2011). No només no em va decebre, sinó que vaig descobrir en ella moltes coses que se m’havien passat per alt a la primera visió. “Histórias...” conta un fet –l’arribada accidental d’una jove fotògrafa a un aïllat poblament d’una regió del Brasil, on fa molts anys que no passa res, i ni tan sols es mor ningú-, a base de marcar les subtils petites diferències introduïdes per aquest fet a la monòtona vida de la comunitat. És un autèntic “tour de force” en relació a planificació. Explico un d’aquests descobriments de la segona visió, perquè es pugui arribar a entendre fins a quin punt ens trobem davant un film extremadament planificat en tots els seus detalls: Júlia Murat, la seva realitzadora, dóna la impressió de lloc estancat mitjançant la repetició. Mostra les activitats d’uns quants habitants del poble els dos dies abans de l’arribada de la forastera. Són visions repetides, però el punt de visió de la càmera canvia una mica. Així, el primer dia apreciem que hi ha un ateu al grup, perquè el veiem menjant al fons, mentre tots els altres beneeixen el dinar. Doncs bé: El segon dia tornem a veure el mateix ritual del dinar, però, com la càmera s’ha desplaçat una mica, aquella persona queda oculta, fora de camp. Però se senten els sorolls dels seus coberts quan veiem a la resta resant! La proximitat que facilita el Festival m’ha permès fer una llarga entrevista a Júlia Murat, i puc assegurar que la planificació era molt més forta al que podem arribar a veure com espectadors. “Histórias...” suposa una bella al·legoria sobre la fotografia –i, per tant, sobre el cinema- que està demanant a crits la seva estrena a casa nostra...
Tinc referències què en el cicle sobre Uzbekistan es van passar films de gran interès, com el de la també membre del jurat Kamara Kamalova (“Road under the skies”, 2005). Si ho escric aquí malgrat no haver pogut veure-la, és perquè la referència em ve donada per una persona que, vist el seu film i després de les converses tingudes amb ell, em mereix tota la confiança. Es tracta de Braden King, el president del jurat internacional, de qui es va passar “Here” (Estats Units, 2011), una road movie pel territori d’Armenia, on els conflictes i pors personals de la parella protagonista fan eco amb el territori que recorren, encara en tensió per una guerra mal finalitzada. Ell és un enginyer cartògraf que té per objectiu col·locar en un mapa, a les seves coordenades, unes fotos de satèl·lit, i això, aquesta col·locació en el mapa de fotos és el que acaba sent veritablement el film, en el que, de tant en tant, Peter Coyote, amb la seva profunda veu, sobre unes imatges ad-hoc encara que una mica difuses, parla d’exploradors, astronautes i mapes... Una bella pel·lícula, sortida de Sundance, en la que veiem en un moment que tot en ella es trenca: les fotos, els mapes, l’ordenador, el cotxe, la família, el país,...
Una última referencia d’un programa vist... parcialment: Tres dels capítols de la mastodòntica (900 minuts) “The Story of Film: An Odissey” (Mark Cousins, Gran Bretanya 2011). Una història del cinema mundial, amb gravacions actuals francament plenes d’imatges horroroses, però amb entrevistes interesants i un tresor inapreciable en forma de seqüencies de totes les èpoques.
En fi: Això és el que més em va arribar del que vaig poder veure. Ho he dit al principi del text. Em porto un gran record d’un festival que va començar amb unes pel·lícules que no em van agradar massa... per anar pujant. Però no només de pel·lícules, a més, viu el festivaler. Com a membres del jurat, els de la FICC vam ser tractats molt i molt bé. Jeanne i Lilo, així com tota l’organització administrativa, ens anaven guiant i resolien qualsevol dificultat. I deixo escrit aquí, per donar encara més enveja, una sèrie d’activitats a les que ens van convidar: La Fête Nantoise (els responsables del Festival des Trois Continents de Nantes aporten cada any per l’ocasió barra lliure d’ostres i vi blanc); magnífic dinar ofert als jurats; nevada (inusual) a finals de Març; festa a la boite “L’espiral”, al barri medieval de Fribourg (una ciutat molt especial, en la que, cada cent metros que es baixa pel seu carrer principal suposa retrocedir cent anys. Conserva antics timbres i imatges, vells reclams en ferro, un pont de fusta, un funicular de més de cent anys, etc); visita turística a la ciutat; cocktail a l’Espace Tinguely; excursió a Gruyeres i dinar amb fondue d’acomiadament a dalt del pic de Moléson, a més de 2000m d’alçada.
Sé que serà difícil repetir. Però el que és per mi, jo m’apuntava gustosament com a jurat permanent del Festival...
J. M. Garcia Ferrer
