41 FESTIVAL INTERNACIONAL DEL NOU CINEMA LLATINOAMERICÀ DE L’HAVANA, DEL 5 AL 15 DE DESEMBRE DEL 2019.
“OJOS QUE VEN”
Fa més de 2.300 anys Aristòtil va dir que no es podia ser feliç sinó al preu d’una certa ignorància. Hi ha un dit en castellà que diu: “ojos que no ven, corazón que no siente”. Si no veus alguna cosa o no te n’assabentes, no pateixes, el teu cor no sent el que passa perquè ho desconeixes.
“Ojos que ven”... és el leitmotiv de la campanya visual de la 41 edició del Festival Internacional del Nou Cinema Llatinoamericà de l’Havana. Una idea, una frase, un eslògan que ens mostra la passió dels cubans pel cinema i per veure el que s'ha filmat a l’Amèrica Llatina i al món, durant l'últim any.
El certamen va nàixer l’any 1979 amb l'objectiu de reconèixer i fer difusió de les obres cinematogràfiques que contribuïen a reafirmar la identitat cultural llatinoamericana. Un dels seus objectius principals és servir de plataforma per aquelles produccions que sofreixen de l'anonimat internacional per a la indústria de Hollywood.
La programació comprèn una àmplia mostra de cinema contemporani provinent de Llatinoamèrica i la resta del món. Les seccions del festival inclouen ficció, documental, animació, òperes primes, guions inèdits i cartells. A més, s'organitzen trobades i seminaris sobre temes d'interès cinematogràfic. En aquesta edició el comitè seleccionador va haver de visionar més de 1.900 obres inscrites. De les pel·lícules de la mostra, més de 200 eren llatinoamericanes, de les quals 117 es van presentar a competició. Durant el festival hi va haver més de 600 projeccions en total i diverses seccions fora de concurs com: "A Sala llena", "La Hora del corto", "Mujeres ante la cámara", "Pueblos y culturas originarias" i "Los colores de la diversidad". També hi va haver mostres de cinema espanyol i alemany.
Cuba i els cinema
L’Havana té una llum especial i més aquest any que la ciutat celebra el seu 500 aniversari. Si a això li afegim la calor, la música, el rom, el sincretisme dels cubans i la quantitat de cotxes dels anys 50 que roden pel carrer, no ens ha d’estranyar la sensació de viure situacions de realisme màgic, no sols a la pantalla sinó també per la ciutat.
El cinema a l'Havana té un gran calat entre les seves gents, que abarrota els cinemes durant festival, per la seva història, la seva fama i la seva repercussió al llarg de diverses dècades. Abans de l’aparició de la televisió, el cinema era l'entreteniment social favorit de la societat cubana més popular.
Actualment, el festival ofereix funcions en els deu cinemes del circuit cinematogràfic principal de la ciutat equipats amb l'última tecnologia disponible a l'illa per a mostrar pel·lícules digitals. És un plaer recórrer caminant aquest circuit de cinemes disposats per a l'ocasió, la majoria al voltant del carrer 23 en la zona del Vedado. Caminar, caminar i caminar. No hi ha una altra manera de conèixer l'Havana.
El Chaplin és una de les sales més importants, té les mateixes butaques de quan es va fundar, més de 1400 i és la cara de l’Institut Cubà d’Art i Indústria Cinematogràfics (ICAIC), on es fan totes les premières, les presentacions, les setmanes de cinema estranger i els cicles. També va ser la seu on el jurat del premi Don Quijote, va visionar totes les pel·lícules a concurs.
Un dels cinemes de l'Havana amb més prestigi i història és el Cinema Yara, que s'alça en ple centre de la ciutat. Va ser finançat per la Warner Bros en 1947. En els anys 50 va ser testimoni de l'èxit de nombroses figures internacionals del cinema, teatre i televisió que allí acudien per a presentar els seus espectacles i filmografies. Amb un gran neó vermell que dóna la benvinguda als qui el visiten i amb una capacitat per a 1.500 espectadors, combina l'aire modern que el segle XXI requereix amb l'estil arquitectònic més clàssic. Exemples són la seva estructura semicircular, la seva façana i l'elegant cafeteria annexa al hall. Encara conserva el seu projector de 35 mil·límetres.
60 anys d’història de l’Institut Cubà d’Art i Indústria Cinematogràfics (ICAIC).
L’Institut Cubà d'Art i Indústria Cinematogràfica (ICAIC), és l’encarregat de la producció de cinema a Cuba i gestor del Festival Internacional del Nou Cinema Llatinoamericà de l'Havana. La institució compta amb una cinemateca que cada setmana exhibeix films clàssics de tots els temps.
La quaranta-unena edició va estar dedicada al gran documentalista cubà Santiago Álvarez i al 60 aniversari de l'Institut Cubà de l'Art i Indústria Cinematogràfics (ICAIC). També es va presentar el documental “Retrato de un artista siempre adolescente”, dirigit per Manuel Herrera, que recorre la vida de Julio García Espinosa i la història de l'Institut Cubà de l'Art i Indústria Cinematogràfics (ICAIC).
Premis Coral i Premis col·laterals
El premi lliurat pel festival és el Gran Premi Coral, símbol pres dels grans esculls de coral que poblen la Mar Carib. A part, també hi ha els premis col·laterals entre els quals destaquem el premi Don Quijote, que és un reconeixement de la Federació Internacional de Cineclubs (FICC)
Pel Premi Coral van competir 117 pel·lícules, d'elles 21 llargmetratges de ficció, 18 òperes primes, 21 documentals, 10 curts, 23 animacions, 25 guions inèdits i 30 cartells entre d’altres. En aquesta edició, en l'apartat de ficció, es va alçar amb el Coral el film Los sonámbulos, una coproducció argentino-uruguaiana de Paula Hernández, cinta que a més va ser premiada amb els Corals de Guió i actuació femenina, per a l'actriu Èrica Rivas.
Los sonámbulos és una història contada des del punt de vista d’una mare i una filla. Segons Paula Hernández, la pel·lícula tracta: “d’una família que es reuneix d’una forma ritualista i endogàmica per a celebrar un cap d’any. Tots treballen en la mateixa editorial que pertany a la família. Tot funciona internament i l’enemic està fora de la família, però mai dintre, com finalment succeeix”. “La pel·lícula està construïda a partir de petites situacions quotidianes carregades de micro violència, amb moltes coses silenciades o tergiversades. Aquesta acumulació fa que hi hagi un esclat final on la mare i la filla troben la sortida conjunta”. Com a context, a l’estiu del 2015 a l’Argentina van cobrar molta força les marxes feministes, amb la visibilització de les problemàtiques de les dones.
El Coral Especial del Jurat va ser compartit entre Algunas bestias, cinta xilena del realitzador Jorge Riquelme Serrano, que a més va obtenir el Coral de direcció, i la coproducció franco-guatemalteca La Llorona, de Jayro Bustamante, una de les favorites del jurat del premi Don Quijote, també va rebre el Coral de so, pel treball d'Eduardo Càceres.
*Premis Coral 41 Festival Internacional de Cinema Llatinoamericà de l’Havana.
Pel que fa als premis col·laterals. La Federació Internacional de Cineclubs (FICC), amb un jurat integrat per Ramon Cabrera, Concepción Cala i Jesús Galindo, va concedir una menció al llargmetratge de ficció Divino amor, del realitzador brasiler Gabriel Mascaro i el Premi Don Quixot, per unanimitat, al llargmetratge de ficció Bacurau, dels realitzadors brasilers Kleber Medoza i Juliano Dornelles.
Bacurau, és un western futurista en una aldea que ni tan sols apareix en els mapes, desconnectat de la realitat i amb clares referències a la situació que viu Brasil actualment. El film, amb tocs de realisme màgic, és una al·legoria de la resistència del poble unit. Entre el seu repartiment destaquen Udo Kier, un mite del cine de terror i Sonia Braga, una de les millors actrius brasileres de les últimes dècades. L’obra exhibeix una barreja de tons i gèneres que va saltant del costumisme rural al terror de factura carpenteriana o al viatge psicodèlic, tot lligat amb sentit de l’humor i una gran llibertat formal.
Kleber Mendonça Filho i Juliano Dornelles signen aquesta distòpia profundament irònica, brutal i crítica amb els temps que corren. Juliano Dornelles en roda de premsa va dir que: “Tant kleber com jo, som admiradors del cinema de gènere dels anys 60 i 70, del cinema popular dels estats units, del cinema australià i italià”. “Brasil és un terreny molt fèrtil per a imaginar situacions absurdes com les de la pel·lícula i cada vegada s’assemblen més a situacions reals. També són errors històrics que es repeteixen i tornem a observar. Parlem de coses que coneixem. Hi ha molts detalls particulars de tensions que tenim amb les regions brasileres”.
Divino amor, de Gabriel Mascaro, es va endur una menció per part del jurat del premi Don Quijote. Joana, devota i buròcrata utilitza la seva posició per a intentar que les parelles que volen divorciar-se reconsiderin la seva decisió, convidant-les a un grup de teràpia religiosa en la qual poden explorar la seva sexualitat i atansar-se a Déu d’una manera inusual. Mascaro, especula sobre un futur pròxim a través d’una al·legoria tot i que l’actual Brasil que mostra signes cada cop més forts d’aquesta realitat. La línia conservadora evangèlica ha guanyat molt terreny en la societat i en les institucions públiques. Bolsonaro acaba de crear el ministeri de la dona, la família i els drets humans. Brasil és liderat per forces molt conservadores i religioses.
Mascaro, se situa l’any 2027 a un Brasil que ha canviat. El carnaval ja no és la manifestació més important del país i sí la festa del Supreme Love, on la redempció del cos, els sentiments més purs, el desitj d’amor etern és el que realment importa, mentre s’espera l’arribada del Messies. Segons Gabriel Mascaro: “és una paràbola per a parlar de la contemporaneïtat brasilera pensant en un futur pròxim, però a la narració de la pel·lícula succeeix en un temps que ja va passar, parla d’un Brasil que ja ha passat, és una memòria d’un temps que ja va passar. Té una narració una mica infantil per crear una atmosfera d’irrealitat”.
*Premis Col·laterals del 41 Festival Internacional de Cinema Llatinoamericà de l’Havana.
No es pot concebre el festival de cinema sense l’hotel Nacional de Cuba
L’hotel Nacional és un d'aquests hotels que són, com La Mamounia de Marràqueix o el Raffles de Singapur, molt més que hotels: són part de la cultura i la història de la ciutat.
Construït en 1930, amb un disseny arquitectònic eclèctic, on conflueixen elements del neoclàssic amb l'art déco, l'hotel està situat en un promontori molt pròxim al Malecón. Aquest lloc servia antigament com a lloc de desembarcament per als pirates. Actualment és la segona casa del Festival i acull a realitzadors, joves talents, actors, periodistes, fotògrafs, directius o administratius entre d’altres.
Jesus Galindo
Cineclub La Seu d'Urgell
“OJOS QUE VEN”
*Cartell del 41 Festival Internacional del Nou Cinema Llatinoamericà de l’Havana.
Fa més de 2.300 anys Aristòtil va dir que no es podia ser feliç sinó al preu d’una certa ignorància. Hi ha un dit en castellà que diu: “ojos que no ven, corazón que no siente”. Si no veus alguna cosa o no te n’assabentes, no pateixes, el teu cor no sent el que passa perquè ho desconeixes.
“Ojos que ven”... és el leitmotiv de la campanya visual de la 41 edició del Festival Internacional del Nou Cinema Llatinoamericà de l’Havana. Una idea, una frase, un eslògan que ens mostra la passió dels cubans pel cinema i per veure el que s'ha filmat a l’Amèrica Llatina i al món, durant l'últim any.
El certamen va nàixer l’any 1979 amb l'objectiu de reconèixer i fer difusió de les obres cinematogràfiques que contribuïen a reafirmar la identitat cultural llatinoamericana. Un dels seus objectius principals és servir de plataforma per aquelles produccions que sofreixen de l'anonimat internacional per a la indústria de Hollywood.
La programació comprèn una àmplia mostra de cinema contemporani provinent de Llatinoamèrica i la resta del món. Les seccions del festival inclouen ficció, documental, animació, òperes primes, guions inèdits i cartells. A més, s'organitzen trobades i seminaris sobre temes d'interès cinematogràfic. En aquesta edició el comitè seleccionador va haver de visionar més de 1.900 obres inscrites. De les pel·lícules de la mostra, més de 200 eren llatinoamericanes, de les quals 117 es van presentar a competició. Durant el festival hi va haver més de 600 projeccions en total i diverses seccions fora de concurs com: "A Sala llena", "La Hora del corto", "Mujeres ante la cámara", "Pueblos y culturas originarias" i "Los colores de la diversidad". També hi va haver mostres de cinema espanyol i alemany.
Cuba i els cinema
L’Havana té una llum especial i més aquest any que la ciutat celebra el seu 500 aniversari. Si a això li afegim la calor, la música, el rom, el sincretisme dels cubans i la quantitat de cotxes dels anys 50 que roden pel carrer, no ens ha d’estranyar la sensació de viure situacions de realisme màgic, no sols a la pantalla sinó també per la ciutat.
*Escenes de la vida quotidianes a l’Havana vella
El cinema a l'Havana té un gran calat entre les seves gents, que abarrota els cinemes durant festival, per la seva història, la seva fama i la seva repercussió al llarg de diverses dècades. Abans de l’aparició de la televisió, el cinema era l'entreteniment social favorit de la societat cubana més popular.
L'any 1955 existien unes 147 sales de cinema a l'Havana, més que París i Nova York juntes. La zona del Vedado concentra la majoria dels cinemes que semblen trets d'un llibre d'arquitectura dels anys 50. Llocs com el Yara, l'Acapulco, el Riviera, la Rampa o 23 i 12 segueixen en actiu i recorden una època en la qual l'Havana era la ciutat amb més cinemes d'Amèrica.
*Cinema Riviera a l’avinguda 23
Actualment, el festival ofereix funcions en els deu cinemes del circuit cinematogràfic principal de la ciutat equipats amb l'última tecnologia disponible a l'illa per a mostrar pel·lícules digitals. És un plaer recórrer caminant aquest circuit de cinemes disposats per a l'ocasió, la majoria al voltant del carrer 23 en la zona del Vedado. Caminar, caminar i caminar. No hi ha una altra manera de conèixer l'Havana.
El Chaplin és una de les sales més importants, té les mateixes butaques de quan es va fundar, més de 1400 i és la cara de l’Institut Cubà d’Art i Indústria Cinematogràfics (ICAIC), on es fan totes les premières, les presentacions, les setmanes de cinema estranger i els cicles. També va ser la seu on el jurat del premi Don Quijote, va visionar totes les pel·lícules a concurs.
Un dels cinemes de l'Havana amb més prestigi i història és el Cinema Yara, que s'alça en ple centre de la ciutat. Va ser finançat per la Warner Bros en 1947. En els anys 50 va ser testimoni de l'èxit de nombroses figures internacionals del cinema, teatre i televisió que allí acudien per a presentar els seus espectacles i filmografies. Amb un gran neó vermell que dóna la benvinguda als qui el visiten i amb una capacitat per a 1.500 espectadors, combina l'aire modern que el segle XXI requereix amb l'estil arquitectònic més clàssic. Exemples són la seva estructura semicircular, la seva façana i l'elegant cafeteria annexa al hall. Encara conserva el seu projector de 35 mil·límetres.
*Cinema Yara
60 anys d’història de l’Institut Cubà d’Art i Indústria Cinematogràfics (ICAIC).
L’Institut Cubà d'Art i Indústria Cinematogràfica (ICAIC), és l’encarregat de la producció de cinema a Cuba i gestor del Festival Internacional del Nou Cinema Llatinoamericà de l'Havana. La institució compta amb una cinemateca que cada setmana exhibeix films clàssics de tots els temps.
*Cartells del pel·lícules cubanes a l’entrada de la cinemateca de Cuba.
La quaranta-unena edició va estar dedicada al gran documentalista cubà Santiago Álvarez i al 60 aniversari de l'Institut Cubà de l'Art i Indústria Cinematogràfics (ICAIC). També es va presentar el documental “Retrato de un artista siempre adolescente”, dirigit per Manuel Herrera, que recorre la vida de Julio García Espinosa i la història de l'Institut Cubà de l'Art i Indústria Cinematogràfics (ICAIC).
*Cartell del 60 aniversari de la cinemateca de Cuba i presentació del documental Retrato de un artista siempre adolescente amb el director Manuel Herrera
Premis Coral i Premis col·laterals
El premi lliurat pel festival és el Gran Premi Coral, símbol pres dels grans esculls de coral que poblen la Mar Carib. A part, també hi ha els premis col·laterals entre els quals destaquem el premi Don Quijote, que és un reconeixement de la Federació Internacional de Cineclubs (FICC)
Pel Premi Coral van competir 117 pel·lícules, d'elles 21 llargmetratges de ficció, 18 òperes primes, 21 documentals, 10 curts, 23 animacions, 25 guions inèdits i 30 cartells entre d’altres. En aquesta edició, en l'apartat de ficció, es va alçar amb el Coral el film Los sonámbulos, una coproducció argentino-uruguaiana de Paula Hernández, cinta que a més va ser premiada amb els Corals de Guió i actuació femenina, per a l'actriu Èrica Rivas.
Roda de premsa a l’hotel Nacional amb Paula Hernandez realitzadora de los sonámbulos, Juliano Dornellles, relaitzador de Bacurau
i Gabriel Mascaro realitzador de divino Amor, entre d’altres.
i Gabriel Mascaro realitzador de divino Amor, entre d’altres.
Los sonámbulos és una història contada des del punt de vista d’una mare i una filla. Segons Paula Hernández, la pel·lícula tracta: “d’una família que es reuneix d’una forma ritualista i endogàmica per a celebrar un cap d’any. Tots treballen en la mateixa editorial que pertany a la família. Tot funciona internament i l’enemic està fora de la família, però mai dintre, com finalment succeeix”. “La pel·lícula està construïda a partir de petites situacions quotidianes carregades de micro violència, amb moltes coses silenciades o tergiversades. Aquesta acumulació fa que hi hagi un esclat final on la mare i la filla troben la sortida conjunta”. Com a context, a l’estiu del 2015 a l’Argentina van cobrar molta força les marxes feministes, amb la visibilització de les problemàtiques de les dones.
El Coral Especial del Jurat va ser compartit entre Algunas bestias, cinta xilena del realitzador Jorge Riquelme Serrano, que a més va obtenir el Coral de direcció, i la coproducció franco-guatemalteca La Llorona, de Jayro Bustamante, una de les favorites del jurat del premi Don Quijote, també va rebre el Coral de so, pel treball d'Eduardo Càceres.
*Premis Coral 41 Festival Internacional de Cinema Llatinoamericà de l’Havana.
Pel que fa als premis col·laterals. La Federació Internacional de Cineclubs (FICC), amb un jurat integrat per Ramon Cabrera, Concepción Cala i Jesús Galindo, va concedir una menció al llargmetratge de ficció Divino amor, del realitzador brasiler Gabriel Mascaro i el Premi Don Quixot, per unanimitat, al llargmetratge de ficció Bacurau, dels realitzadors brasilers Kleber Medoza i Juliano Dornelles.
Bacurau, és un western futurista en una aldea que ni tan sols apareix en els mapes, desconnectat de la realitat i amb clares referències a la situació que viu Brasil actualment. El film, amb tocs de realisme màgic, és una al·legoria de la resistència del poble unit. Entre el seu repartiment destaquen Udo Kier, un mite del cine de terror i Sonia Braga, una de les millors actrius brasileres de les últimes dècades. L’obra exhibeix una barreja de tons i gèneres que va saltant del costumisme rural al terror de factura carpenteriana o al viatge psicodèlic, tot lligat amb sentit de l’humor i una gran llibertat formal.
*Entrega del Premi Don Quijote. Amb els membres del jurat: Ramon Cabrera, Jesús Galindo, Concepción Calá i Lázaro Alderet
e president de la Federació Cubana de Cineclubs i Vicepresident de la FICC.
Kleber Mendonça Filho i Juliano Dornelles signen aquesta distòpia profundament irònica, brutal i crítica amb els temps que corren. Juliano Dornelles en roda de premsa va dir que: “Tant kleber com jo, som admiradors del cinema de gènere dels anys 60 i 70, del cinema popular dels estats units, del cinema australià i italià”. “Brasil és un terreny molt fèrtil per a imaginar situacions absurdes com les de la pel·lícula i cada vegada s’assemblen més a situacions reals. També són errors històrics que es repeteixen i tornem a observar. Parlem de coses que coneixem. Hi ha molts detalls particulars de tensions que tenim amb les regions brasileres”.
Divino amor, de Gabriel Mascaro, es va endur una menció per part del jurat del premi Don Quijote. Joana, devota i buròcrata utilitza la seva posició per a intentar que les parelles que volen divorciar-se reconsiderin la seva decisió, convidant-les a un grup de teràpia religiosa en la qual poden explorar la seva sexualitat i atansar-se a Déu d’una manera inusual. Mascaro, especula sobre un futur pròxim a través d’una al·legoria tot i que l’actual Brasil que mostra signes cada cop més forts d’aquesta realitat. La línia conservadora evangèlica ha guanyat molt terreny en la societat i en les institucions públiques. Bolsonaro acaba de crear el ministeri de la dona, la família i els drets humans. Brasil és liderat per forces molt conservadores i religioses.
Mascaro, se situa l’any 2027 a un Brasil que ha canviat. El carnaval ja no és la manifestació més important del país i sí la festa del Supreme Love, on la redempció del cos, els sentiments més purs, el desitj d’amor etern és el que realment importa, mentre s’espera l’arribada del Messies. Segons Gabriel Mascaro: “és una paràbola per a parlar de la contemporaneïtat brasilera pensant en un futur pròxim, però a la narració de la pel·lícula succeeix en un temps que ja va passar, parla d’un Brasil que ja ha passat, és una memòria d’un temps que ja va passar. Té una narració una mica infantil per crear una atmosfera d’irrealitat”.
*Premis Col·laterals del 41 Festival Internacional de Cinema Llatinoamericà de l’Havana.
No es pot concebre el festival de cinema sense l’hotel Nacional de Cuba
L’hotel Nacional és un d'aquests hotels que són, com La Mamounia de Marràqueix o el Raffles de Singapur, molt més que hotels: són part de la cultura i la història de la ciutat.
Construït en 1930, amb un disseny arquitectònic eclèctic, on conflueixen elements del neoclàssic amb l'art déco, l'hotel està situat en un promontori molt pròxim al Malecón. Aquest lloc servia antigament com a lloc de desembarcament per als pirates. Actualment és la segona casa del Festival i acull a realitzadors, joves talents, actors, periodistes, fotògrafs, directius o administratius entre d’altres.
Durant el festival, hi ha un intens tràfec pels passadissos, jardins i salons quan el públic ve buscant personatges famosos, vol assabentar-se de l'última notícia o retrobar-se, de manera casual o premeditada amb els amics.
Vista de l’hotel Nacional de Cuba des del Malecón
Cineclub La Seu d'Urgell
