En
Tariq Porter, del
Cineclub la Garriga ha estat escollit per la
Federació internacional de cineclubs com a jurat que atorgarà el premi Quijote al
Festival Etudia&Anima de Cracòvia (Polònia). Li acompanyaran
Konrad Domaszewski – Polònia i
Gunter Lange – Alemanya.
Tariq Porter és llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i té un Màster en Cinema i TV a la Universitat Ramon Llull. Ha escrit crítiques cinematogràfiques per a revistes com Serra d'Or, Blisstopic o Mabuse, i ha treballat com a programador del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), el Festival de Menorca i en diferents departaments d'altres festivals com FIDOCS (Xile). A més, ha estat jurat en diversos festivals; Caminhos do Cinema Portugues (Portugal), Sitges o Galway Film Fleah (Irlanda). Ha dirigit dos curtmetratges ("Fusta" i "Cendra") i també ha escrit el guió del documental de televisió "Miquel Porter i Moix". En els últims tres anys, fins aquest 2017, ha estat l'encarregat de comunicació de l'Acadèmia del Cinema Català.
El jurat de la Federaci{o internacional de cineclubs al
festival Galway Film Fleadh 2015 va ser
Karen Wall (Irlanda),
Anniken Kjeserud (Noruega) i
Tariq Porter (Catalunya). El mateix Tariq ens explica com li ha anat a Irlanda:
Galway Film Fleadh: so nice to meet you
El que al principi m’havia plantejat com un viatge cinèfil plàcid i interessant es va convertir, pocs dies abans de la partida, en una fugida cap a zones més fresques. Aquesta nova dimensió, aquest síndrome de la oreneta contestatària, no s’hauria donat si les temperatures de principis d’estiu no fossin desesperadament elevades. Així, podríem dir que el Galway Film Fleadh prometia ser un gran esdeveniment cinematogràfic alhora que un refugi perfecte per equilibrar el meu trastocat termòstat intern.
XX Caminhos do Cinema Português: Gran ruta pel cinema portuguès
Va ser just el dia abans de l’inici de Caminhos quan, parlant sobre cinema portuguès amb la Catalina Pinheiro i en VítorFerreira, productora i director del festival, i Sergio Alves, dissenyador, vaig dir que em donava la sensació, des de fora, que actualment no hi ha molts autors coneguts o referents pels joves cineastes portuguesos. Els veterans Manoel de Oliveira, João César Monteiro, o fins i tot l’adoptiu director xilè Raúl Ruiz semblen ser, encara avui, els grans miralls a on els nous creadors volen reflectir-se. Potser per això, tot i ser veïns, les produccions portugueses rarament arriben a les pantalles espanyoles. Als darrers anys, nomésCentro Histórico, codirigida perPedro Costa, Manoel de Oliveira, Víctor Erice iAkiKaurismäki, i Tabú, de Miguel Gomes, han tingut una vida comercial als nostres cinemes, en ambdós casos amb una aposta radical per llenguatges personals llunyans als films mainstream –i amb això, a les grans audiències–. Precisament per això em preguntava sobre totes aquelles obres que romanen fora de la nostra oferta cinematogràfica, totes les pel·lícules que es produeixen cada any i que no podem veure a la gran pantalla.
CONTINUEU LLEGINT...